Han estat quatre dies de juny molt intensos a la Muntanya de Guerrero. Les pluges s’han avançat. És com si els aiguats volguessin netejar l’horror i la injustícia que s’està vivint a la Muntanya de Guerrero. Però no, per més aigua que caigui i tempestes tropicals que es formin al pacífic, rés no esborra el dolor acumulat dia rera dia durant els darrers nou mesos, des de la desaparició dels 43 estudiants d’Ayotzinapa. Un fet que se suma a l’horror i les matances contra el poble de Guerrero des de fa dècades.
Aquest segon viatge a Guerrero es fa amb un objectiu clar de retornar als familiars dels 43 nois desapareguts de manera forçada i als estudiants de la Normal Rural Raul Isidro Burgos, el material que es va produir amb els seus testimonis, recollits durant el viatge del mes de febrer d’una delegació de La Garriga Societat Civil- La Garriga Guerrera.
Comencen el dia 19 a Tlapa, Guerrero on hi arribem després de vuit hores de trajecte, insuficients per preparar-nos per l’arribada a Tlapa. Al vespre participem a una marxa-miting en homenatge a Antonio Vivar Díaz, estudiant de la UPN- Universidad Pedagógica Nacinal, assassinat el passat 7 de juny per la Polícia federal de Mèxic en el marc de la jornada electoral. A l’acte hi participen estudiants, habitants de les colonias de Tlapa, i integrants de diverses organitzacions socials.
El dia 20 anem a Tlatzala, per retornar la revista i el vídeo a la família de Magdaleno, un dels 43 estudiants desapareguts d’Ayotzinapa. Baixem a la milpa on els seus pares, Doña Juliana i Don Francisco i el seu germà estan sembrant. Teresa Niubó els fa el retorn de la revista i el DVD. Tot i el dolor que no s’acaba, la dignitat d’aquesta família és com la milpa que sembren. S’han negat a acceptar els diners del Govern, perquè oblidin. Sembren amb la mateixa esperança de veure de nou a Magdaleno.
El dia 21 marxem molt d’hora cap a Montealegre per visitar a Doña Calixta i Don Melitón, la família de Mauricio, estudiant desaparegut de manera forçada. Per motius de seguretat no podem arribar a la comunitat i fem marxa enrere cap a Tlapa.
Aquest mateix dia ens reunim amb Abel, director del Centre de Drets humans Tlachinollan. Abel afirma que el context de ma dura continuarà, que la victòria electoral del PRI ho complica tot. Que els grups de poder s’han reforçat i que les aliances amb el crim organitzat seguiran i s’aprofundiran. Senyala que sense el suport dels centres de drets humans i la solidaritat internacional el procés d’acompanyament dels familiars i els estudiants de la Normal d’Ayotzinapa ja s’hagués acabat. Que cal mantenir els fets d’Ayotzinapa dins l’agenda dels drets humans, per no caure en l’oblit. Explica el desgast moral, emocional i físic, que pateixen tant els familiars com els estudiants. Les divisions internes i la feblesa dels posicionaments. Mèxic i els seus governant són experts en desestabilitzar, dividir, terroritzar i diluir lluites i moviments socials.
L’endemà 22 de juny parlem amb Roman de Tlachinollan, que senyala la importància d’enfortir l’escola normal rural d’Ayotzinapa com una escola de referència.
Les bases estan ferides, febles, vulnerables. La implementació de les Reformes educatives del Govern mexicà faran desaparèixer l’Escola Normal d’Ayotzinapa. Cal una discussió interna per aconseguir el consens dins del Comitè de pares i familiars i dins el Comitè Estudiantil. Cal enfortir l’autonomia i l’autogestió de l’Escola Normal, a través del suport com un mecanisme de lluita.
Més tard marxem cap Ayotzinapa, on ens trobem en una escola pràcticament deserta. Hi ha dos pares de família. La resta han marxat per la sembra del blat de moro. Ens trobem amb dos membres del Comitè estudiantil, el secretari d’organització i el responsable del comitè ideològic de l’Escola. Es lliuren els DVD, les revistes i els diners recollits pels alumnes de l’IES Manuel Blancafort. L’ambient és de desmoralització, de deixadesa. Els estudiants es veuen ferits, afectats, molt vulnerables. Reben amb dignitat els dons que es donen.
El dia 23 tornem a la Ciutat de Mèxic.
Victòria Planas (Fons Català de Cooperació al Desenvolupament) i Teresa Niubó (la Garriga Societat Civil)
